RETRATS BIOGRÀFICS

L’autor del dia i el conferenciant es trenaven amistosament, i si en Toni il-luminava molts aspectes de l’itinerari o dels textos de l’autor escollit en cada ocasió, en qualsevol moment el que resaltava era l’impacte i l’ajut que l’autor havia proporcionat al conferenciant. No era arqueologia filosòfica el que transmetia, sinó l’encontre afortunat d’un abans i un ara, de vius i morts, que podia fecundar a qui s’apropava cercant una mica més de llum.

De tot això vam parlar una vegada amb en Toni, del seu interès per aprofondir en determinades vides. De com i quan va començar . Del perquè d’aquesta forma d’abordar temes essencials.

Aquí presentem les seves reflexions , enregistrades a la conversa esmentada, amb el seu to col-loquial i sense correccions posteriors de l’Antoni Pascual. Aquests són probablement els fragments més significatius:

El primer autor que em va agafar va ser Dostoievski. Jo tenia 20 anys.I em vaig aficionar a llegir obres d’autors, no novel-les soltes, sinó l’obra de determinats autors: llegia Graham Greene, Bernanos,Saint-Exupery...No anava a veure pel-lícules, sinó Hitchcok o Preminger. M’interessava més seguir un autor que llegir llibres.”

“Crec que les persones vivim més de presències que d’idees. Aleshores poder ficar-te a la vida d’altres persones, acollint-les i sentint-te acollit per elles (això és una experiència posterior), doncs crec que és important. Jo em penso que la cosa ha anat per aquí”.

“M’interessava la persona, el seu món i si em venien detalls biogràfics, me’ls menjava...fotos, tot el que podia recollir. Jo crec que ens han estat donades una sèrie de presències i de companyies entre vius i morts, i als que som més o menys lletraferits ens arriba a través dels llibres, i d’altres que no han escrit res també ens arriben.

O sigui, en penetrar en la vida d’un altre, penetres en la teva. I sense un cert sentit de la teva  , no pots arribar a tenir un cert sentit de la de l’altre. Això ho vaig aprendre molt amb Marcel Legaut, ell m’ho va recordar. Formem un entramat, però aquest entramat no és una confusió, ni una “mezcolanza” , sinó que formem un tot però dintre d’un nivell de llibertat, intimitat i confidència. Saber llegir, saber escoltar va molt lligat.

Tanmmateix sembla clar que les biografies d’en Toni, que ell va qualificar de retrats biogràfics, no eren iguals a d’altres tipus de biografies, més llargues, on s’acumulaven dades sovint sense cap interpretació. Ell explicava com entrava i s’orientava en el món d’aquests autors que tant l’havien atret.

Jo no podia fer una biografia d’algú sense haver-lo “vist”. I de vegades he trigat anys en veure’l. És aquella mirada intuitiva en què “et veig”. Ara, un cop s’ha donat això, ja he pogut fer la biografia. Que no és biografia, és més aviat un retrat. Biografies n’hi ha moltes. I a base de col-leccionar anècdotes hi ha biografies molt gruixudes. Però si pots donar una presència a través de 50 pàgines, no cal fer-ne servir 500.Tot i que la de 500 pot ser útil.

Veure un autor és sentir-lo, captar la seva essència. És un moment molt inefable: és captar el misteri de l’altre, el perfum  de l’altre. És allò de les meditacions orientals, que no saps per què passa i tens la il-luminació. Pots donar-li moltes voltes, tenir-lo molt present, habituar-se, s’aprivoiser, que diu    El Petit Príncep...arriba un moment que surt la xispa. Involuntàriament. I captes l’altre. O creus haver-lo captat. Però no ho dubto. És una experiència que té un sabor especial. Un cop això s’ha donat, puc fer la biografia. Llavors aquella intuició és com el punt de cristal-lització. És aquesta figura la que selecciona i ordena les anècdotes i les dades. Les més significatives per a mi són les frustracions i les casualitats.

En conèixer els diferents retrats biogràfics fets per l’Antoni Pascual, hom pot intuir que hi havia una manera específica de mirar la vida de tots ells. Existia realment aquest fil conductor en les seves diferents indagacions?

No era conscient quan ho feia. Però  després , llegint-los, el fil conductor és el títol que té el meu treball de Màrius Torres, que és conclusió, o sigui : que l’absurd té sentit. Experiències d’absurd d’aquestes vides que les han transformades, les han fetes més autèntiques. Aquest aspecte és molt present a les biografies extenses.

A mès dels  treballs publicats de M.Torres,RilKe, Machado, O.Wilde...l’Antoni Pascual va escriure breus retrats biogràfics d’artistes plàstics, en el marc de la seva col-laboracio en una obra d’Història de l’Art.

A les no tan extenses, les del  Diccionari biogràfic d’artistes, sembla que l’aspecte més unitari és que el creador va contracorrent del seu temps. El temps de la societat és diferent del temps del creador. I aleshores hi ha una marginació del creador respecte al seu temps. Un lluitador contra el seu temps és el títol d’un llibre de Rudolf Steiner sobre Nietzsche. Aquest és bastant el denominador comú.

Tot plegat feia pensar si el criteri d’elecció d’autors era la seva exemplaritat. Si estaven triats perquè podien servir com a referència directa de vida. En Toni , totalment contrari a aquest punt de vista, com veurem, afirmava el seu criteri  buscant la manera de no molestar l’autor de la pregunta no gaire ben enfocada.

Umm! Sí...jo recordo que a la  meva adolescència hi havia uns llibres que eren les Vidas ejemplares, i era horrible i espantós. Algun amic de vegades s’ho ha pres així, i no. El que són és inspiradors. Cada vida és única. El que es tracta en una biografia és dir que cada vida és única i trobar el que la fa singular, per tant inimitable, per tant irrepetible, però en canvi inspiradora.

Eren sants laics, doncs?

No. Són més que sants: són creadors...La nova religió ha d’anar per aquí: la creació com a acte religiós. No són exemplars de res perquè són vides inimitables, irrepetibles. Incomparables. Fa molt mal la imitació. No s’ha d’imitar res. En canvi, et pots deixar inspirar per aquella força. 

I així anàvem acabant la conversa, i tancarem l’ article tal com vàrem acabar la conversa, amb aquestes paraules seves que no demanen cap comentari.

És trobar aquelles persones amb les quals pots descansar. I dius: haver viscut una vida així val la pena.

Ricard Fernández Aguilà 

Fragment del llibre:
Rilke o la transformació de la conciència

Fragment del llibre:
Más allá de la comedia y la tragedia.
Oscar Wilde

Fragment del llibre:
Antonio Machado: el diàleg amb l’inconscient.

Fragment del llibre:
Màrius Torres: el sentit de l’absurd.