Antoni Pascual Piqué (Barcelona, 1941-Sant Celoni, 2001) cultivà l’assaig, la biografia, la traducció i la fotografia. Dedicà gran part de la seva activitat a impartir cursos i conferències sobre autors on es podia trobar inspiració pel difícil art de viure, tant en la seva vida com en la seva obra.
Va ser autor de “retrats biogràfics”: Rainer M. Rilke, Antonio Machado, Oscar Wilde, Victor Hugo, Joan Maragall, Màrius Torres…, poetes als que presentà com a transmissors “de saviesa (que és més que ciència), de creixement (que és més que progrés tècnic) i del cant i l’alegria (que són més que l’expansió econòmica)”, en paraules seves.
La recerca de la identitat profunda de l’èsser humà, més enllà de l’ego i del jo superficial, va ser una de les claus de la seva investigació, tasca que abordà -i en això rau possiblement la seva originalitat- en el terreny de la creació artística. Ho explicava així:
L’art ens brinda un mijtà per connectar amb les nostres emocions i sentiments profunds, amb l’inconscient energètic, que és feliç i guaridor. En aquest cas, l’artista autènticament creador, que prové d’aquest fons informe, li dóna forma, so o color. És un “àngel”, un enviat, un símbol unificador, un portador de la pròpia felicitat que, amb la seva obra, ens permet experimentar-la. D’aquí l’amor i l’agraïment que l’artista o la seva obra suscita. És l’autèntic mediador, pontífex i sacerdot d’aquesta verdadera i única religió: la que relliga l’home amb sí mateix i amb la realitat. Una religió de gràcia i bellesa. No moralista però sumament exigent, experimentable i feliç.