“No cal escriure ni un sol poema per viure poèticament. No tenim el deure d’escriure versos, però sí que tenim el deure de viure la vida com un poema, de convertir la pròpia vida en bellesa.”
Antoni Pascual Piqué (Barcelona, 1941-Sant Celoni, 2001) cultivà l’assaig, la biografia, la traducció i la fotografia. Dedicà gran part de la seva activitat a impartir cursos i conferències sobre autors on es podia trobar inspiració pel difícil art de viure, tant en la seva vida com en la seva obra.
Va ser autor de “retrats biogràfics”: Rainer M. Rilke, Antonio Machado, Oscar Wilde, Victor Hugo, Joan Maragall, Màrius Torres…, poetes als que presentà com a transmissors “de saviesa (que és més que ciència), de creixement (que és més que progrés tècnic) i del cant i l’alegria (que són més que l’expansió econòmica)”, en paraules seves.
La recerca de la identitat profunda de l’èsser humà, més enllà de l’ego i del jo superficial, va ser una de les claus de la seva investigació, tasca que abordà -i en això rau possiblement la seva originalitat- en el terreny de la creació artística. Ho explicava així:
L’art ens brinda un mijtà per connectar amb les nostres emocions i sentiments profunds, amb l’inconscient energètic, que és feliç i guaridor. En aquest cas, l’artista autènticament creador, que prové d’aquest fons informe, li dóna forma, so o color. És un “àngel”, un enviat, un símbol unificador, un portador de la pròpia felicitat que, amb la seva obra, ens permet experimentar-la. D’aquí l’amor i l’agraïment que l’artista o la seva obra suscita. És l’autèntic mediador, pontífex i sacerdot d’aquesta verdadera i única religió: la que relliga l’home amb sí mateix i amb la realitat. Una religió de gràcia i bellesa. No moralista però sumament exigent, experimentable i feliç.