Tercer i últim de tres germans, l’Antoni Pascual neix el 18 de juliol de 1941 en el si d’una família de l’Eixample de Barcelona, concretament al carrer de Casp, carrer que marcarà la primera part de la seva existència, atès que allà mateix, en l’emblemàtic col·legi dels jesuïtes, cursarà el batxillerat i exercirà més tard com a professor. El seu primer “col·legi” fou, però, el parvulari de la Divina Pastora i la seva primera mestra es deia Providència, tot un símbol d’allò en què va confiar en el decurs de la seva vida. La primera comunió, que abans era un autèntic esdeveniment tant personal com social, la va celebrar a Montserrat i ell recorda aquella estada com la seva “iniciació al joc”. Allà, envoltat de familiars i amics afeccionats, va aprendre a jugar a cartes i no li anava del tot malament, perquè guanyava sovint. La Divina Providència li somreia per tal d’iniciar-lo, d’una manera lúdica i innocent, al suprem misteri de l’atzar, que ell més tard ens ajudaria a desgranar – i a destil·lar-ne la màgia – d’una manera lúdica i innocent…
L’any 1958 ingressa al noviciat dels jesuïtes de Raymat, a Lleida, on cursa humanitats clàssiques i modernes. Posteriorment, obté la llicenciatura en filosofia a la Facultat de Sant Francesc Borja de Sant Cugat del Vallès, l’any 1965. És en aquest període quan aprofundeix, entre d’altres, en l’obra de dos poetes que ja no l’abandonaran: Antonio Machado i Màrius Torres; i quan coneix el que considerava un gran mestre: en Jaume Bofill i Bofill, catedràtic de metafísica de la Universitat Central de Barcelona.
En acabar, es dedica a la docència i entre els alumnes fa amistats que l’acompanyaran tota la seva vida. De 1968 a 1972 estudia teologia i n’obté la llicenciatura a la Facultat de Sant Francesc Borja, estudis molt influenciats per la figura i l’obra de Karl Barth. L’any 1970 és ordenat presbíter i continua amb la seva tasca docent formant part del claustre de professors de l’esmentada Facultat, alternant-la amb col·laboracions i traduccions per a publicacions i revistes especialitzades.
Paral·lelament als seus interessos i estudis religiosos, s’introdueix en l’àmbit de l’antipsiquiatria i el moviment contracultural d’aquells anys, esperonat per la relació amb un amic diagnosticat com a esquizofrènic.
Aquesta relació li va permetre experimentar els efectes alliberadors i terapèutics de la tradició teològica i filosòfica, tant en ell mateix com en altres, ajudat pel contacte amb els carismàtics*, contacte que va ser decisiu per al canvi que se li apropava. Fruit d’aquestes experiències, se li va fer cada cop més palès l’abisme existent entre l’ensenyament de Jesús i el de la institució eclesiàstica. Fou en aquella època – corrien els anys 1973-74 – quan va connectar amb l’obra i els deixebles d’un altre gran mentor: en Marcel Légaut, mentre començava a conèixer les formes de l’espiritualitat oriental a través d’un dels seus divulgadors a casa nostra, l’Antoni Blay, i de la pràctica del ioga.
Començava també a parar atenció d’una manera quotidiana i efectiva als senyals orientadors i reveladors de sentit que l’atzar li proporcionava, i aprenia a deixar-se conduir per casualitats i sincronicitats, mitjançant les quals parlava amb força i es manifestava la divina providència. Basant-se, doncs, en la pròpia experiència i en les fonts mateixes de l’evangeli, a les quals tenia accés per la seva formació i domini de les llengües clàssiques, es féu inel·ludible el conflicte amb la institució, amb la seva moral, el seu intel·lectualisme i el seu cos doctrinari, que tan sovint confon la fe amb l’adhesió a creences i rituals.
L’any 1974 és l’any de la ruptura amb la Companyia de Jesús, precisament un 4 de desembre, data clau de la seva biografia. Com diu ell mateix citant un novel·lista castellà, “va fer el vot de pobresa per alliberar-se del d’obediència”. En realitat, però, va ser fidel al vot essencial: el d’obeir-se un mateix. Aquell mes viatja a París: la ciutat de la llum i Notre Dame el varen enlluernar. Poc després, rebria l’encàrrec de traduir Notre Dame de Paris, de Victor Hugo… El 19 de març de 1974, va conèixer la que seria la seva primera companya, Luz Merino, religiosa de la congregació del Sagrat Cor. En produir-se la ruptura amb l’església, tenia la possibilitat d’anar a Bèlgica o a Eivissa. Va triar l’illa mediterrània per estar a prop d’ella i perquè un bon amic que hi vivia li va proporcionar aixopluc.
Allà va passar els primers mesos de l’any 1975, que van significar una etapa de “convalescència” i transició, podríem dir-ne, i allà se li van fer presents i ja inoblidables les Cartes al jove poeta de Rainer Maria Rilke. En aquest període va començar una relació ben fructífera amb l’editorial Carroggio. Inicia aleshores una nova singladura, recolzat pels seus amics de sempre del més aquí i del més enllà, per la música de Mozart i tenint com a nord i com a criteri el discerniment d’esperits. Aquesta nova vida –i en Toni era una d’aquelles persones que va viure moltes vides en aquesta– li va aportar l’aparellament i la paternitat en el si d’una família. Fou tot un salt quàntic passar del celibat a la vida familiar, del sedentarisme al nomadisme, de tenir una feina segura per sempre a haver-se de guanyar el pa en una societat convulsionada per la pèrdua de valors seculars, però on era igualment difícil, com secularment havia succeït, que tingués cabuda i reconeixement algú que deia moltes veritats.
La convivència amb la Luz, iniciada l’any 1976, va quedar truncada per la mort de la que va ser companya entranyable un 15 de setembre de 1980, a causa d’una leucèmia. La providència no estalvia proves als seus fills estimats i aquesta, dura com el diamant, tenia a veure amb la fondària de l’amor i el dolor. Poc després del seu traspàs, va tenir un somni on ella li portava una nena. La seva primera filla naixerà dos anys més tard, un 19 de març, justament un 19 de març s’havien trobat per primera vegada en Toni i la Luz… L’època que va viure amb la Luz, va treballar per l’editorial Carroggio, per a la qual va traduir i/o comentar Victor Hugo, Herman Melville, Johann W. Goethe i Oscar Wilde, i va fer també de fotògraf per il·lustrar la trajectòria vital d’alguns dels autors esmentats, cosa que els va dur a viatjar per Europa i la Península Ibèrica tot seguint-ne el rastre i les petjades. El darrer encàrrec d’aquesta casa fou un Diccionari biogràfic d’artistes que té el do d’entrelligar la vida i obra de cada artista des d’aquella perspectiva tan seva, tan singular i excepcional. El biògraf, en aquest cas, està a l’alçada de l’artista. Altres editorials van comptar amb la seva col·laboració (La Llar del llibre, Lucièrnaga, Obelisco, Columna) i, conjuntament amb la tasca de traductor, va seguir el seu mestratge a través de cursos i seminaris sobre els “sants del seu calendari” (Nietzsche, sant Pau, Maragall, Rilke, Verdaguer, Machado, Màrius Torres…) i a través d’encàrrecs diversos procedents de diaris, revistes i fundacions culturals.
L’any 1981 es retroba amb una antiga amiga, la Teresa Alfaras, que esdevindrà companya i mare dels seus fills (Annaïs, Mariona i Llorenç), els quals els van estimular a actualitzar-se i reciclar-se contínuament, perquè els fills vénen a ser una escola de formació permanent. Aquesta relació va suposar tot un pelegrinatge, movent-se sempre cap allà on bufava l’Esperit. A principis de la dècada dels 90, van fixar el seu domicili a Sant Celoni i ell va continuar alternant el seu ofici d’escriptor amb cursos, seminaris, jornades i conferències a la comarca i arreu.
L’any 1992, va encetar una altra faceta que el va portar “de gira” pels escenaris catalans amb l’actriu Isabel Rocatti, fent de guionista i trobador modern al Camí de Soledat: Diàleg entre el poeta i la mort, basat en Màrius Torres, dins el cicle Temps de poetes promogut per la Caixa.
Una de les seves il·lusions era comentar l’evangeli i va poder-la realitzar a un dels darrers cursos que va fer a Barcelona, que va titular “L’evangeli com a poema”. Paral·lelament n’impartia un sobre Nietzsche a Sant Celoni, al centre cultural de l’Eixam, amb el significatiu títol de “La recuperació de l’alegria” (1998-99).
El diagnòstic d’un tumor cancerós al pulmó li va arribar emmarcat per aquests seminaris. Li donaren els resultats de les anàlisis un 4 de desembre (de 1998), una data que sovint sobresortia en la seva vida i que, en el seu peculiar santoral, corresponia al naixement de Rilke. Era una jugada mestra del destí: un dels “seus” poetes, i precisament un dels més òrfics, li feia viure els poemes en carn pròpia i convertia el càncer en poesia. Va patir dos anys dolorosos, densos i difícils com un sonet a Orfeu, però d’una autèntica transformació alquímica, i el període de la malaltia va representar una gran prova iniciàtica, una última prova de despreniment. La darrera setmana, s’escoltava sovint una cançó que l’enamorava: “Aire cálido de abril ”, del grup Alameda. Moria un 2 d’abril i el 4 era enterrat al cementiri de Sant Martí del Montnegre, en un indret silenciós i tranquil que recorda la tomba de Rilke al Valais suís. El seu testament consisteix en els Papers de l’exili i el retorn, que reflecteixen la seva passió i estan dedicats a Màrius Torres, Antonio Machado, Rainer Maria Rilke i Oscar Wilde, quatre eixos essencials del seu itinerari vital.
No seria just acabar aquesta succinta biografia sense fer esment de l’estol d’amics que el va envoltar, que ell va trobar o que el van trobar a ell. Per ambdues parts, aquesta amistat va ser font de nodriment, de goig i d’aquella ecclesia que viu i convida a l’àgape, per a la qual en Toni tant sospirava i que tant va maldar per instaurar a la Terra. En aquest sentit, el seu llegat és profundament crístic: fer germinar en aquest planeta la llibertat, l’amor i la bona nova, amb l’ajut imprescindible de la providència.
M. Pilar Fenés
