La nostra associació segueix, al seu pas, la seva trajectòria al voltant del llegat de l’Antoni Pascual i dels “mestres” sobre els quals va girar la seva obra.
Al 2014 vam posar en marxa un seguit de trobades a l’entorn d’un aspecte cabdal – com ja sabeu- en l’obra de l’Antoni Pascual: el nou monaquisme, o dit amb altres paraules, la possibilitat de fer coincidir el camí d’una espiritualitat personal i intensa amb la vida quotidiana més comuna i compartida.
Un petit resum del que hem proposat i algunes de les persones que ens han fet costat fins ara
16 de gener 2016
Els vius i els morts:
Vivències reveladores entorn de la mort
amb Luján Comas i Anji Carmelo
Innocent fou (Joan Maragall), finalment, quan es plantejà lúcid la qüestió essencial: “Todos están enfermos del miedo a la muerte… ¿Quién nos enseñará a reír profundamente? ¿Quién nos ha de enseñar la profunda alegría de la vida, sino aquel que sepa enseñarnos la profunda alegría de la muerte?”
“La innocència de Joan Maragall” Antoni Pascual
17 de gener 2015
Plenitud Radiante
amb Vicente Merlo i Antoni Pascual (1941 – 2001)
“La vida humana vol manifestar-se i crear-se com una obra d’art que necessita, per realitzar-se i veure’s com a tal, la inspiració i l’energia que vénen del fons.“
Antoni Pascual
15 de març 2014
La Via del Silenci
amb Pablo d’Ors i Antoni Pascual (1941 – 2001)
L’home és silenci, paraula i acció. Normalment
les vides es frustren perquè els falta el silenci.
Antoni Pascual
2 de febrer 2013
L’obra d’Antonio Machado des de la Psicologia Junguiana
amb Carles Ventura Pallarols
A partir del mal me ha sobrevenido mucho bien. Manteniéndome tranquila, sin reprimir nada, permaneciendo atenta y aceptando la realidad, tomando las cosas tal como son y no como yo quería que fuesen, haciendo todo esto me han sobrevenido conocimientos y fuerzas poco comunes que nunca hubiera podido imaginar. Siempre había creído que cuando se aceptan las cosas, estas nos dominan de una forma u otra. Pero esto es absolutamente falso. Sólo aceptándolas se puede adoptar una actitud frente a ellas. De modo que jugaré al juego de vivir, aceptando lo que cada vez me traen el día y la vida, bueno y malo, sol y sombra, que constantemente cambian, y así acepto también mi propia naturaleza con su positivo y negativo, y todo tendrá mayor vida para mí. ¡Qué tonta era! ¡Cómo he querido forzar todo según mi cabeza!
Carta de una paciente a Carl Gustav Jung
(En “El secreto de la flor de oro”)