LA INNOCÈNCIA DE JOAN MARAGALL
“Sóc la Natura sentint-se a si mateixa”, va escriure Maragall quan la Renaixença prenia el seu envol. Hauria pogut dir també: “Sóc aquesta història dient-se a si mateixa”.
Maragall, amb tota la seva poesia i en la nostra història recent, és potser com un somni que hom té d’adolescent i que mostra tot un destí, però que només es pot interpretar després de temps i temps, de camins i de marrades. Potser ara, molts anys després del seu traspàs, podem començar a entendre una mica la seva actualitat: alguna cosa molt nostra, molt pregona, molt essencial passà per aquell cos fràgil i flexible. Potser ens cal anar al cementiri de Sant Gervasi de Cassoles a seure en aquell banc de pedra damunt del qual hi ha escrit: “Joan Maragall i els seus”. I anar-hi, sobretot, per contemplar la Barcelona i la terra que, imposades, trià amb tota innocència, però sense gens d’ingenuïtat: “Tal com ets tal te vull, ciutat mala!”.
“Això, ara no ho podem entendre: però ¿l’adelerat pressentiment de l’ignorat no és […] la nostra guia més segura?”
Joan Maragall
Llegir Maragall a casa per on surti, llegir-lo i comentar-lo davant d’un públic en fragments ben triats, m’és una festa i sovint un regal: torno a fer l’experiència del seu poder apaivagador, torno a sentir la potència de la seva paraula tan misteriosament senzilla i planera, tan arran de terra que et fa sentir les arrels.
Ho vaig experimentar per primera vegada, ja fa molts anys, en un aplec nombrós d’estudiants. En un moment de distensió, hi van treure el nas l’avorriment, el nerviosisme i la gresca. L’alegria s’hi asfixiava. De cop, algú va començar a llegir no sé si el discurs Als estudiants o L’església cremada. En acabar-se la lectura, hi havia un silenci tan dens, tan concentrat que feia goig d’estar-s’hi. Fou tot un exorcisme.
Pocs escriptors com Maragall han tingut tanta consciència de la paraula, eina del seu ofici: “Cuando una palabra os entra como un puñal en el corazón, fiad en ella, porque lleva espiritu”; “havent-hi en la paraula tot el misteri i la llum del món, hauríem de parlar com encantats; no hi ha mot que no hagi nascut en una llum d’inspiració”. Pocs han sentit tan a fons la responsabilitat de comunicar-la: “Nada querais saber de nuestros hechos y atended sólo a nuestras palabras, porque la palabra viene de la libertad originaria del espiritu”. La llibertat originària de l’esperit! ¿Maragall es veia a si mateix com un médium entre el lector i aquella llibertat? El cert és que els escrits de Maragall sovint van més enllà de tota cosa escrita: ens deixa sols amb nosaltres mateixos, però plens de creació, de força, de pau.
“Els blancs em tenen per negre, i els negres…per negre. I pensar que tot és de color de carn!” s’exclamà. Maragall, a causa d’aquesta llibertat central, vigorosa que, tibat pel moment, se li presentava en l’acte d’escriure, era sobretot, sobretot!, un innocent -exactament el contrari d’un ingenu, d’algú que ha perdut allò que és genuí-.
La seva innocència, que tot just brollava d’un escreix de força i de llum, li feia escriure afirmacions tan sorprenents i actuals que ens fan saltar de la cadira, com ara: “España políticamente es nada y haría bien en no preocuparse más de cómo y por quién ha de ser gobernada, porque tanto da. Toda su fuerza está en su alma y ésta nadie en la tierra se la gobernará”, o bé “¿Sabéis de dónde viene el Estado? De vuestra debilidad, de vuestro no querer nace el Estado, y nace la entidad, y nace la sociedad, es decir, la cadena de emisarios y explotadores de la que todos acabamos por formar parte. Todos somos ya funcionarios, fantasmas representantes de intereses vivos que, deshaciéndose en representaciones de representaciones, acaban al fin por no existir en realidad”.
Innocent és Maragall quan el veiem comunicat “amb les forces essencials” o jugant amb la sort tot obrint llibres a l’atzar, dut “por el presentimiento de hallar en ellos la sabiduría que mejor conviene al instante”. I comprovant, tot seguit, que “una cierta inspiración conduce nuestra mano a escoger entre ellos y a abrirlos en la página propicia”.
El ferment de Nietzsche
La innocència de Maragall és la d’aquell que diu allò que sent. Fou aquesta innocència la que el separà d’altres cristians, fins i tot seriosos. Fou fruit d’un procés llarg, dolorós, ple de tensions, on s’endevina el ferment de Nietzsche, no tant del baladrer i provocatiu com d’aquell tan fi, subtil i potent, tan lúcid, del qual Bergarmin i Marcel Légaut van dir que era el precursor del Crist en aquest temps nostre. Maragall ho va sentir també així. La força que l’arrossegava en la seva recerca i que el duia cap a tot allò que és primitiu, elemental, arcaic el portà no tant a la veritat com a penetrar en l’evidència d’aquell esclat de vida que hi ha més enllà del text dels evangelis. El va dur més enllà, també, de l’ateisme i del panteisme, fins a endevinar potser en el punt més alt de la consciència alguna cosa alhora terrible, infantil i dolça -terriblement infantil i terriblement dolça-.
Per la innocència de Maragall, l’infant tornà a la nostra escala de valors. Era la pauta per mesurar la realitat o la irrealitat d’alguna cosa, la seva possibilitat o impossibilitat. Ell assenyala la fita de l’adult: “[…] la saviesa / de tornar a ésser nin amb la riqueza / de tot lo món dintre”.
D’infants, en va tenir 13. Potser d’ells aprenia una seguretat de no dir enmig de la prova. Ho va aprendre d’aquell que, encara al bressol, va riure “bàrbarament”, buidada la mamella de la mare, tot mirant-se el pare que arrugava el front a causa de la bomba del Liceu que acabava d’esclatar. Ho aprenia també de l’infant que mig riu a tot i que fa sospitar “d’algun motiu d’etern somriure en el bell fons de totes les coses”. De Nietzsche, de la força espiritual que el portava, de la seva pròpia experiència, va aprendre que és la innocència allò que ens fa superar tots els ressentiments. També és ella la que ens fa riure per damunt de totes les tragèdies, tant de les fingides com de les reals, tant si se n’ha trobat el sentit com si no. Existeix, sí, aquest nivell de consciência; els psicòlegs ho han dit. Maragall, però, ja ho havia experimentat.
A través del filtre de la innocència, Maragall va veure el progrés humà “com la indefinida exaltació de l’individu”, que “la tendència de la carn humana és anar deslliurant-se de la seva confusió en el ramat per arribar a ésser la carn gloriosa, espiritual, de I’Únic”.
Innocent fou, finalment, quan es plantejà lúcid la qüestió essencial: “Todos están enfermos del miedo a la muerte… ¿Quién nos enseñará a reír profundamente? ¿Quién nos ha de enseñar la profunda alegría de la vida, sino aquel que sepa enseñarnos la profunda alegría de la muerte?”.
Maragall, que havia d’exclamar encara: “I temo tant la mort!”, no podia sospitar que aquesta missió li havia estat confiada. Confiada justament a una mort innocent.
Ciutat mala i encisera
Va néixer en un carrer estret, humit i fosc de la Barcelona vella, el carrer Jaume Giralt, i va morir a Sant Gervasi, dalt d’un turó assolellat des d’on veia el Pirineu i el mar. Barcelona, la va recórrer tota, de dalt a baix. D’adolescent i de jove, va viure al carrer de Trafalgar. Hi va llegir Goethe, el traduí i acabà la carrera d’advocat. De casat, va viure a la plaça Urquinaona. Quan la família ja no hi cabia, es traslladà al Consell de Cent i, després, al Passeig de Gràcia. Al capdavall, l’u d’agost de 1899 estrenava, al barri de Sant Gervasi, el número 79 del carrer d’Alfons XII.
Sant Gervasi, quan ell hi habità, es convertí en un petit Weimar i en una festa callada on participaven el mar i la muntanya, acompanyada d’un esbart d’infants i de dides, i que es comunicava als amics: Unamuno, Giner de los Ríos, Ors, Carner, Pijoan. Gaudi i tants d’altres. El dia que feia 49 anys, el 10 d’octubre de 1909, hi va néixer Mercè Rodoreda.
Barcelona fou l’amor constant i dificil de Maragall, un amor gairebé impossible: “Ah, Barcelona, ciutat burgesa, humida, aplanadora! Ah, mitjania en riquesa, en posició, en tot, simbol de tota mitjania!”. Molt sovint anava a contemplar el cos de l’estimada des de dalt del Tibidabo, i s’hi unia en llarguíssimes passejades fins a l’Ateneu.
En foren fills aquell article magnific, La Muntanya, i l’Oda nova a Barcelona, que enllestí, ple de pressentiments, el 4 de febrer de 1909. Cinc mesos després, el 26 de juliol, esclatava la Setmana Tràgica. El 31 de juliol s’apagaven 30 fumeres enlairades en el cel de la ciutat. Maragall en va escriure coses que encara ara ens fan tremolar.
Uns cignes i una fada
Barcelona era l’hivern, la prosa i les tertúlies. La poesia i el seu nodriment, el paisatge, eren propis més aviat de l’estiu. Puigcerdà, el 1888, en aquella Cerdanya que és ampla i oberta com una abraçada, a la vora d’un llac negre en vesprejar, puntejat per cignes blancs, fou el lloc on Maragall va fer l’encontre essencial. Segurament no es va fixar gaire en el llac ni en els cignes. Els seus ulls eren atrets per the fairy, la fada: una noieta joveníssima, anglesa i andalusa alhora. Es deia Clara Noble. Van festejar el 1890 a la vora del mar gegantí del Cantàbric, amb les seves onades que sovint es cargolen. S’hi casà el 27 de desembre de 1891. Aquell dia començà un altre festeig secret: el de les arrels de l’arbre amb la terra que el nodreix. Durà 20 anys menys una setmana.
Clara Noble, cep i pampols, fou l’aire que Maragall respirà. I, com l’aire, es va fer invisible amagada darrere de fills i de dides. Només el seu fill Gabriel ens en parla: “endevinava els neguits, coneixia el pas de les passions, seguia el curs dels humors dificils”. “Jo us parlo d’ella com d’un vol d’aucells…/Jo, d’ella, no en vull més que la presència”, va escriure el seu marit, que un bon dia explicà a l’Adalaisa, passió del comte Arnau, la seva felicitat conjugal.
Valls i muntanyes
A Puigcerdà no va conèixer la Cerdanya. La tastà, però, a Senillers l’estiu del 1892. Ajagut a terra, deixat anar, l’envai una inmensa pau, origen de les Pirinenques:
“i vaig sentir un tros més del prat suau
ben verd, ben verd, sota d’un cel ben blau”.
Aquella experiència, feta davant del mur immens del Cadi, embriagadora, de sentir-se u amb la terra el convertí en un enamorat de valls i muntanyes. A cadascuna trobà un esperit. La del Montseny és “neta i eixuta i enlairada”, Montserrat és “un miracle”, la vall de Núria està “voltada de soledats”. El 1893 va anar a la vall de Sant Joan, travessada de cap a cap pel Ter.
Allí, sota una noguera, a l’hora de la migdiada, en un rampell d’inspiració, compongué la més breu i intensa de totes les tragédies: La vaca cega. Anys després, hom hi aixecà un monòlit de pedra. Aquell animal, “orfe de llum sota del sol que crema”, és present, invisible, a l’Oda a Espanya. Era tot un simbol del temps. La va fer a la font del Cubilà, prop d’una pica esmolada. Tant li agrada el lloc que del Monestir de Sant Joan de les Abadesses sortí l’abadessa que esperava mig desmaiada el comte Arnau.
Del proper Camprodon parti per anar a les fonts del Ter “com aquell qui va a festa major”. Passà, muntat, pels estrets de Murets, “on corre el riu infant”, pel Puig de Bastiments i per l’aspre coll de la Marrana, fins a anar a parar a la coma de Vaca “i començà a caminar com si anès pels camins del cel”.
D’Olot, on el van veure ballar la sardana amb les seves filles, s’emportà uns versos i l’amistat de Josep Clarà, el que va fer la Deessa i aquell nu potent que es diu Plenitud.
Uns versos de Maragall són al marbre, a l’entrada del museu. A la fageda d’en Jordà, d’Olot, se sentí presoner i deslliurat alhora pel silenci i la verdor. Va haver-hi també l’altra muntanya, la dels avorrits i ociosos. Això fou a l’occità Cautarés, al departament francès dels Alts Pirineus prop de Panticosa. Hi anava sovint a prendre les aigües, per recomanació del metges. “Sembla una gàbia de monos sabios. Quan alço la vista a les muntanyes i al cel em fan l’efecte de bastidors i bambalines”. Només una tempesta li retornà l’aire de festa. Per contrast, potser, començà alli el seu Elogi de la Paraula: “Amb quin sant temor no hauríem de parlar!”. I quan pressentí la fi propera, lluny dels seus, pensant en la Clara, li brolla: “Nodreix l’amor de pensament i absència / i així traurà meravellosa flor”.
El mar
El mar, el mar del seu festeig, era més festiu que la muntanya: és més ritmic i és principi de vida, origen sense límits. Va fer una excursió a Tossa: allí el mar li recordà el dels clàssics. Tanmateix, no hi podia navegar: es marejava. Només el podia contemplar. El mar fou sobretot Caldetes, el carrer de la Pau, que voreja la via del tren. Davant, el parc de l’estació, i al jardí, el “pavelló de silenci”. Allí el poeta madurava sol el seu fruit. A la nit s’hi sentien les remors del mar. Allí treballava, “davant la ratlla majestuosa de l’horitzó marí, veient les pausades feines dels pescadors en la platja i sentint els xiscles de les criatures”. Allí, el visitava Novalis, mentre ell traduïa. “Voler veure el mar és l’ànima de Catalunya”.
El retorn a casa
A Castellterçol, de primer, i després, a Caldetes passà el darrer estiu. Un núvol de tristesa envaí la casa de Sant Gervasi. Maragall concentrà tota la seva força i arribà al seu mestratge més alt. Totes les experiències viscudes, tot el Cant espiritual, es reflecteixen en els últims articles escrits el novembre de 1911. El primer fou Los vivos y los muertos, on trenca el mur de separació entre uns i altres: l’eternitat és ja en el temps. Escriu després La Panacea, on cau un altre mur, aquesta vegada entre l’ànima i el cos, tot proclamant l’existència i l’experiència d’aquella cosa invulnerable, “pacifica, eterna que sentimos latir en el fondo de nuestra naturaleza, aquello que es nuestra casa de eternidad, que es un infinito de amistad siempre presente, que es una buena noticia que nos está llegando constantemente si constantemente escuchamos; es aquel sentirse seguro en la mano de Dios, sano o enfermo, muerto o vivo; aquella paz indestructible…”.
Escriu Carta a una señora: “Tal como ha llegado a nosotros, tal como está en la comprensión de la multitud cristiana, esa contraposición entre Dios y el mundo… me parece que es fuente de los mayores males”; un altre mur que cau.
Aquesta unitat integradora fou fruit d’una maduració extraordinària. I aquell “ja tot ho és tot” del Cant Espiritual poncellà a la seva mort tot realitzant la unitat del fet i de la paraula. El fet era ja tan expressiu que esdevenia paraula. Això s’esdevingué la matinada del 20 de desembre del 1911. “Quina mort tan dolça! Amunt, amunt!“, foren les seves últimes paraules, les d’un innocent que es moria com si anés d’excursió a veure el naixement d’alguna cosa.
Article publicat el dia 16 d’agost de 1990, en el Quadern del diari EL PAIS