Rilke o la transformació de la consciència (fragment)
“La cosnciència és una superficie”, endevinà encertadament Nietzsche. La profunditat és més enllà de la consciència. Hi nia allò que cal per a fer autèntica la realitat, l’energia vessada en emocions i sentiments, que en aquest segle s’han manifestat amb potència. De fet, es manifesta sempre, sovint de forma perversa quan no es viu on cal viure-la. Les seves virtualitats les vivim exterioritzant-les i projectant-les fora de nosaltres. Allò que en diem « invencions » potser no són altra cosa que projeccions de les potències inconscients. Perquè som telepàtics, hem inventat el telèfon; perquè som televidents, hem plantat a casa nostra el televisor; perquè tenim un cervell que, si més no, ordena i configura les dades dels sentits, estic ara treballant davant d’un ordinador.
Perquè el potencial energètic d’aquest centre és probablement infinit, inabastable, l’hem exterioritzat projectant-lo en energia que brolla de la fissió o fusió de l’àtom. Els bolets gegantins i mortífers d’Hiroshima i Nagasaki, sincrònics amb els descobriments de l’inconscient profund, de la verificació psicològica d’aquell misteriós i ben operatiu “Un mateix” de Nietzsche, no és altra cosa que una ambigua exteriorització del centre profund. Per això aquells homes i dones que en reben la inspiració, que s’hi endollen, són els autèntics protagonistas de la història, influint sobre ella en nivells no sempre immdediatament verificables, però d’una manera sempre eficaç…
Avui comencem a saber que aquest centre energètic està a l’abast de tothom, dotat de la capacitat d’adonar-se de si mateix i del món. “Una energia immensa es mou al meu voltatnt”, diu Rilke en el seu Llibre d’hores. Per això estimem determinats artistas i poetes quan la seva obra és el fruit saborós de les noces entre conscient i inconscient, entre inspiració i treball, quan ens omplen de bellesa, d’emoció, de tendresa, quan ens netegen els ulls i ens fan presentir un altre món gens avorrit, fascinant. Avui sabem que propiciar-se aquest centre infinitament energètic és justament salut i salvació. Encara avui, seixanta anys después de la mort d’Antonio Machado, la gent deixa flors al seu sepulcre. Encara ara hi ha roses a la tomba enlairada de Rilke…
Rilke, per la seva proximitat a l’inconscient , amb tots els seus límits físics, psicològics, econòmics i històrics, era un nan que es recolzava en l’alçada i la força del gegant…
Juntament amb Lou Salomé, el 1911, a Weimar, la ciutat on va morir Nietzsche i com un homenatge al filòsof precursor de l’inconscient, segons Freud, Rilke va conèixer al creador de la psicoanàlisi. En realitat, Rilke, hereu de Nietzsche, és el poeta de l’inconscient europeu i no només europeu. És veu i boca de la profunditat col-lectiva. Així el va endevinar Jung a Weimar, ja que no va poder tractar-lo, acaparat per Freud. I sembla que el mateix Rilke en tenia consciència :
M’ha estat imposada una missió inefable i difícil;
els Poders, però, que així em subjuguen,
sempre que el meu cor, esclafat pel pes de la humilitat,
es sotmeti a les seves mans, obren des de l’altura.
A Rilke apareix, doncs, el Poder amb majúscula, l’obra del qual, quan troba una consciència oberta i amatent als seus senyals, és creació, poesia, tendresa i bellesa, vida, llindar i pròleg d’allò terrible a fi d’esdevenir “gran”, com el mateix Rilke endevinà a les seves Elegies de Duino. Així ha esdevingut “àngel”, és a dir, missatger del profund. Quan algú n’esdevé lector, sent aquell caliu íntim, confidencial, dolç –no hi fa res que sigui un vers, un poema, obres en prosa o cartes- i experimenta un tast de la seva pròpia profunditat. Quan algú llegeix Rilke i hi vibra, no llegeix Rilke; es llegeix i descobreix a si mateix. Només així s’explica que , malgrat tota la seva dificultat i el seu hermetisme, sigui el poeta en llengua alemanya més llegit i traduït. La primera de les seves obres pòstumes, Cartes a un jove poeta ,des de l’any de la seva publicació, el 1929, quan ja en feia tres de la mort del seu autor, ha esdevingut llibre de capçalera de centenars de milers de lectors, a banda i banda de l’Atlàntic. Encara ara es reedita, potser amb més fervor i abundància que fa quaranta anys. A Rilke, poeta d’Europa, iniciat a Toledo i Ronda en l’àmbit del diví, es deixa sentir l’essència , el perfum amagat, del Vell Continent, la veritat oblidada, reprimida, encara no descoberta d’aquell que hi habita, aquella energia que alena, orienta i retorna la salut, vinguda del profund i que no creiem nostre.