Més enllà de la comèdia i la tragèdia.
La pregunta inevitable:
Qui va ser el que va començar dient-se Oscar Wilde, identificant-se successiva o simultàniament amb Apolo, el Quixot, Neró, Francesc d’Assís, Dionís, per acabar els seus dies en un racó perdut de París, desemparat, vagabund i pobre, ocult sota el nom de Sebastià Melmoth, heroi erràtic d’una ficció literària? Un artista, un dandi, un esnob, un profeta, un màrtir de l’homosexualitat declarada i reconeguda, un terrorista dels costums contra el purità imperi de la dona més poderosa de la terra, que no en va es va anomenar Victòria? Un savi de la vida i de la pau?
Oscar Wilde, l’home més famós i infame del seu temps, va ser jutjat per tots, unes vegades absolt, altres condemnat. Ell, en canvi, no jutja a ningú. Des del seu racó del cementiri parisenc de Père Lachaise on fa gairebé un segle que aprèn a estar mort, ni absol ni condemna.
Fraternitza simplement amb tots aquells que més enllà d’ideologies, militàncies i conceptes, sovint caminant contra corrent, volen experimentar a fons les seves últimes forces i potències:
“El misteri suprem és un mateix” va escriure Wilde a la presó. “Quan un ha passat el sol a la balança, mesurat els passos de la lluna i traçat la carta astrològica dels set cels estrella per estrella, encara queda el nostre propi ésser. Qui pot calcular l’òrbita de la seva ànima?”
Aquesta afirmació, que en definitiva, sustenta la seva vida i la seva obra-el laberint d’una, la brillantor de l’altra-fa d’Oscar Wilde per a nosaltres un clàssic. L’òrbita de la seva ànima ha arribat per misteriosos camins fins a nosaltres i ens el converteix en profeta de la vida, anunciador de les fonts del goig i del plaer, pioner d’una humanitat més feliç i, per tant, més fraterna. Davant Oscar Wilde és plenament vàlida la advertència de Goethe: “guardem-nos de considerar només l’aspecte moral de les coses, perquè tot el gran caduca”. I en gran part el destí d’Oscar Wilde en el que la realitat va perforar l’absurd i l’ésser va irradiar a la terrible foscor d’una presó amb nova llum i força. En aquest destí una existència humana va ser agafada, molt a pesar seu, pels cabells per convertir-se en portaveu de l’esperit i de la totalitat. I així Oscar Wilde és aquell que per tortuosos camins d’escriptor i home de món i de plaers va denunciar la societat del seu temps com a presó i que, a la presó i a través del dolor, va realitzar el descobriment decisiu, el que justifica dolors i absurds, aquell que de no realitzar-se fa que l’existència sigui un pesat concert per a instruments desafinats.
Cap a l’ànima en temps malvats ens condueix Oscar Wilde:
“Coneix-te a tu mateix era la transcripció que es llegia sobre el pòrtic del món antic. Sobre el pòrtic del nou es llegirà: Sigues tu mateix. Aquest és el veritable secret de Crist “
Va escriure al seu dia, mostrant-nos el seu propi.
Fragment de “Més enllà de la comèdia i de la tragèdia” que pertany a la col·lecció Papers de l’Exili i dels Retorn d’Antoni Pascual Piqué